Realitzat els anys 2011 i 2012, el documental sobre Can Tolrà es va estrenar, en la versió reduïda, a l’Auditori Municipal en tres sessions el setembre de 2012.
És la història de l’empresa Tolrà, tan identificada amb Castellar del Vallès, des de l’arribada de Josep Tolrà a la vila fins al tancament de la fàbrica nova. Recull fotografies, filmacions i més de 40 testimonis de caps responsables, treballadors i altres castellarencs que hi van intervenir de manera directa o indirecta.
És potser un dels més destacats documentals de la llarga trajectòria fílmica de Josep Vidal, que en va assumir la feina de càmera, producció, edició i direcció. El guió és de Josep Vidal i Joan Sellent.
Voldríem, des de l’Aula, amb la publicació dels documentals “Castellar 1970” i “Can Tolrà” homenatjar Josep Vidal per la seva aportació a la memòria cinematogràfica de la nostra vila. Esperem continuar oferint altres documentals seus, tant de temàtica local com internacional.
CASTELLAR, 1970 (UN ANY DE LA VIDA DEL NOSTRE POBLE)
Fa mig segle que es va estrenar “Castellar, 1970”, un documental de 111 minuts dirigit per Josep Vidal, membre del GRUP 3, al costat de Joan Sellent i Salvador Juliana. Es va estrenar a l’Ateneu el 18 de setembre de 1971. En Josep Vidal ha tingut la gentilesa de facilitar que l’Aula de Castellar pugui fer-se ressò d’aquest esdeveniment extraordinari, i li agraïm amb entusiasme que ens permeti publicar el documental al nostre blog. Aquest reportatge sobre la vida del nostre poble durant l’any 1970 presenta tot d’actes, celebracions i fets que van succeir al llarg d’aquell any. Reproduïm la notícia del setmanari “L’Actual” que fa memòria d’aquesta filmació i recull paraules de Josep Vidal sobre el documental i la seva realització.
Vacunes, la gran resposta contra la COVID-19
DEBAT:
Vacunes, la gran resposta contra la Covid-19
Dr. Mariano Esteban (Centre Nacional de Biotecnologia – CNB-CSIC) & Dra. Denise Naniche (ISGlobal).
Dimarts 26 de gener de 2021.
El desenvolupament de vacunes està vivint una nova era a causa de la irrupció de la COVID-19. Durant les últimes dècades, brots com el del SARS, l’ebola o el Zika han exigit que la comunitat científica i la indústria farmacèutica «pitgin l’accelerador», pel que fa al desenvolupament tant de tractaments per als afectats com de vacunes per evitar noves infeccions.
El nombre de contagis per COVID-19 continua augmentant arreu del món, molts països es troben ja en la tercera onada, i sembla que les estratègies de prevenció i mitigació funcionen amb moltes limitacions.
En un moment de tanta urgència mèdica, sorgeixen diversos interrogants al voltant de les vacunes i de la COVID-19.
Quina eficàcia tenen les vacunes aprovades fins avui i quines diferències hi ha entre elles?
Calen altres estratègies combinades amb les vacunes?
Ens espera una quarta o una cinquena onada de contagis o les vacunes poden ser a temps d’aturar-les?
Amb quins terminis per posar fi a la pandèmia de COVID-19 treballen els científics i experts en salut pública?
Ponents:
- Mariano Esteban, investigador del Laboratori de Poxvirus i Vacunes del Centre Nacional de Biotecnologia (CNB-CSIC), Madrid.
- Denise Naniche, directora científica de l’Institut de Salut Global de Barcelona, ISGlobal.
Moderador:
- Miguel G. Corral, director de l’Àrea de Salut d’Unidad Editorial.
Dues visions del Bolero de Ravel
- Concert del Bolero de Maurice Ravel, amb la Orquestra Filharmònica de Viena sota la direcció de Gustavo Dudamel, enregistrat al Festival de Lucerna l’any 2010
Maurice Ravel (1875 – 1937) va ser un compositor francès del segle xx. La seva obra, amb un estil neoclàssic audaç, és el fruit d’una herència complexa i de recerques musicals que van revolucionar la música per a piano i per a orquestra. Reconegut com un mestre de l’orquestració i un artesà meticulós, és autor del cèlebre Bolero, obra que li va encarregar una coreògrafa l’any 1927 per un “ballet de caràcter espanyol”. Ravel va adoptar un vell ritme andalús, amb la particularitat de durar un quart d’hora amb només dos temes i un petit retorn, que va deixar estupefacte el pati de butaques el dia de la seva estreba l’any 1928
La Orquestra Filharmònica de Viena (Àustria), està considerada una de les orquestres simfòniques més prestigioses del món. Els orígens es remunten al 1842, quan Otto Nicolai va formar el que anomenava Acadèmia Filharmònica.
L’any, quan Carl Eckert en va assumir la direcció, va donar una sèrie de quatre concerts per subscripció, i des de llavors, l’orquestra dóna concerts contínuament i va atreure diversos directors de gran prestigi. Mahler la va dirigir de 1898 a 1901, i sota la seva direcció l’orquestra realitzà la primera gira, tocant a París el 1900 durant l’Exposició Universal. Des de 1933, l’orquestra no té un director principal, sinó diversos directors convidats, entre els quals cal destacar Richard Strauss, Karl Böhm, Herbert von Karajan o Leonard Bernstein entre altres Gustavo Dudamel (Veneçuela, 1981) és un músic i director d’orquestra. És director de l’Orquestra Filharmònica de Los Angeles, la Simfònica de Göteborg i la Simfònica Simón Bolívar. L’any 2007 va dirigir per primera vegada la Orquestra Filharmònica de Viena.
2) Bolero de Ravel, amb coreografia de Maurice Béjart i el Ballet del Segle XX, amb Maïa Plissetskaïa com a ballarina solista
La companyia de ballet de Maurice Bejárt (1927-2007) , amb seu a Lausana (Suïssa) es va fundar l’any 1955, gràcies a una invitació del Teatre Real de la Moneda de Brussel·les per crear un ballet per a una companyia permanent. Aquell mateix any va crear a Brussel·les la seva coreografia més cèlebre, la seva pròpia La consagració de la primavera i l’any 1960 una segona companyia de dansa, el Ballet du XXe siècle (el ballet del segle XX).
El 1987 va dissoldre la companyia i al cap de sis mesos la va refundar a Suïssa com a Béjart Ballet Lausanne, companyia on es va quedar fins a la mort i que encara existeix actualment. El febrer de 2007 va crear a Lausanne la Fundació Maurice Béjart per a contribuir al finançament de projectes relacionats amb la dansa i el ballet, que roman activa en l’actualitat. Béjart va aportar elements de modernitat a la dansa clàssica, com per exemple fer que alguns personatges fossin ballats indiferentment per homes o per dones.
Com la majoria dels coreògrafs clàssics del seu temps, va tendir a desfer-se dels ballarins que només fan “de decorat” per a destacar als solistes, tot i que no renunciava a les coreografies grupals, si cada ballarí tenia un paper important, a les quals exigia, com se sol fer actualment, una màxima interacció i coordinació entre tots ells, També comparteix amb la majoria de coreògrafs considerats neoclàssics o moderns el fet de recórrer a una escenografia contemporània per a les obres clàssiques i en particular a un tipus d’indumentària més minimalista i austera, o menys recarregada, amb menys puntes i volums superflus, per a donar importància al cos del ballarí i per a universalitzar el missatge o la història tractada Maïa Plissetskaïa (1925-2015) fou una ballarina de dansa clàssica d’origen rus.
Entrà al món de la dansa a l’edat de tres anys a l’Escola de Dansa de Moscou, i tot i la difícil situació familiar, va destacar ràpidament a l’escola de dansa del Teatre Bolxoi. El 1943 s’uní a la companyia del Teatre Bolxoi, i se’n convertí ràpidament en la primera ballarina. La seva cabellera roja i la seva ferma mirada comportà que ràpidament aconseguís un grandíssim èxit. Gràcies a la seva fortalesa física i el seu carisma aconseguí fer uns salts que cap altra ballarina havia fet fins aquells moments, i superà el renom d’Anna Pàvlova, fins aleshores la màxima figura del ballet rus. El 1990 abandonà la Unió Soviètica per instal·lar-se primer a Itàlia, on fou directora del Ballet de l’Òpera de Roma, i posteriorment a Espanya, on fou nomenada directora del Ballet Lírico Nacional de Madrid i aconseguí la nacionalitat espanyola el 1993. Es retirà als 75 anys, en una gala homenatge en el teatre Bolxoi de Moscou amb dos ballets curts creats pel coreògraf francès Maurice Béjart.
MARINA ROSSELL CANTA MOUSTAKI
Durada: 36 minuts
Documental-concert al Palau de la Música Catalana de Barcelona, ofert el 19 d’abril de 2012. Marina Rossell ret homenatge a Georges Moustaki interpretant les seves cançons al marc del 23è Festival de Guitarra de Barcelona. El documental va ser emès per TV3.
La cantautora va veure complert el somni d’adaptar i traduir al català cançons immortals com Le métèque, Ma liberté o Ma solitude, del seu amic, des de fa més de 30 anys, George Moustaki. Com es mereix el cantant i poeta d’Alexandria, el documental compta amb convidats especials com Paco Ibáñez i Roger Mas, que se sumen a la veu exquisida de Marina Rossell, als arrangements de caire mediterrani del director musical Eduard Iniesta i a l’acompanyament de guitarres acústiques, temboures, tzouras, mandolines, buzuki i cors de Xavi Lloses, i de piano acústic, acordió, melondró i contrabaix de Miquel Àngel Cordero.
Marina Rossell (1954) és una cantant catalana que canta en català i castellà. Figura clau de la segona generació de la Nova Cançó, en el seu repertori es troben tant cançons tradicionals clàssiques catalanes, així com havaneres i cançons pròpies. Els seus inicis artístics van ser el 1974, obrint els concerts de Lluís Llach, Ovidi Montllor, Maria del Mar Bonet, entre d’altres. El treball que la va llançar a la fama va ser Penyora (1979) (premi Fotogramas de Plata) i que inclou el tema La gavina, que fins avui és el més popular de la seva carrera. Ha col·laborat i gravat amb multitud d’autors i intèrprets, entre els quals cal destacar Lluís Llach, Georges Moustaki, Montserrat Caballé, Tete Montoliu, Luis Eduardo Aute, Carlos Cano, Marc Parrot, Pablo Guerrero, Jaume Sisa, Manzanita, Miguel Poveda, Pedro Guerra o el guitarrista de flamenc Tomatito, entre d’altres. Ha realitzat nombroses gires per Europa, Llatinoamèrica i el nord d’Àfrica. El desembre de 2011 va editar el seu disc Marina Rossell canta Moustaki com a homenatge a Georges Moustaki amb tretze temes, un d’ells interpretat a duo amb Moustaki. El 2014 publica dos discos més en homenatge a Moustaki: Marina Rossell canta Moustaki vol.2 i, enregistrat en directe al Festival Grec de Barcelona, Tribut a Moustaki. El 2019 publica “Marina Rosell canta a Moustaki y Canciones de la Resistencia”, disc en el qual adapta al castellà cinc cançons de Georges Moustaki anteriorment musicades per Marina Rosell en català en els seus anteriors treballs sobre Georges Moustaki i algunes cançons del seu anterior disc “Cançons de la Resistència” adaptades al castellà, com ara “Lily Marleen”, “Bella Ciao” o “Morir en Ravensbrück”. L’any 1987 li fou concedida la Creu de Sant Jordi per part de la Generalitat de Catalunya. També va rebre el premi Olof Palme pel seu suport a la pau i el 2009 va guanyar els XIII Premis de la Música d’Espanya en la categoria de Millor Àlbum de Música Tradicional
George Moustaki: Anomenat Iosif en grec, Youssef -estat civil egipci-, Joseph en francès), conegut pel nom artístic de Georges Moustaki, (Alexandria, 3 de maig de 1934 – Niça, 23 de maig de 2013) fou un cantautor francès d’origen greco-egipci. Se’l considerava com a poliglot, ja que dominava el grec, l’àrab, l’anglès, el portuguès, però principalment el francès. Neix a Egipte, al si d’una família grega originària de l’illa de Corfú, i es cria en un ambient multicultural (jueu, grec, italià, àrab i francès). Molt aviat sent entusiasme per la literatura i la cançó francesa, especialment per Édith Piaf. S’instal·la a París el 1951 i exerceix diferents treballs: periodista, cambrer en un piano-bar on començarà a tractar les personalitats del món musical de l’època. Sentir cantar Georges Brassens va ser per a ell una revelació. Des de llavors el considerarà el seu mestre, fins al punt d’adoptar el seu nom (Georges) com a pseudònim artístic. El 1958 coneix Édith Piaf i escriurà per a ella la lletra d’una de les seves cançons més populars, Milord. En els anys 60 escriu cançons per als grans noms de la cançó francesa, com Henri Salvador, Colette Renard, Yves Montand, Juliette Gréco, però especialment, per a Serge Reggiani. L’any 2000 grava en el disc “Y rodará el mundo” de la cantautora catalana Marina Rossell el tema Les anges sont très a la mode (Els àngels estan molt de moda) i comparteixen junts l’escenari del Palau de la Música Catalana de Barcelona l’any 2007 interpretant en català la cançó Vagabond. El 14 d’octubre de 2011, el cantant anuncià a la premsa que deixava definitivament de cantar. En la seva discografia hi ha 30 àlbums originals i també CD recopilatoris. Georges Moustaki va fer dues incursions en el món del cinema com a protagonista de dues pel·lícules i també en altres films on apareix en algun petit paper. També va ser compositor de música de pel·lícules i obres de teatre, i autor d’una desena de llibres.
