- Concert del Bolero de Maurice Ravel, amb la Orquestra Filharmònica de Viena sota la direcció de Gustavo Dudamel, enregistrat al Festival de Lucerna l’any 2010
Maurice Ravel (1875 – 1937) va ser un compositor francès del segle xx. La seva obra, amb un estil neoclàssic audaç, és el fruit d’una herència complexa i de recerques musicals que van revolucionar la música per a piano i per a orquestra. Reconegut com un mestre de l’orquestració i un artesà meticulós, és autor del cèlebre Bolero, obra que li va encarregar una coreògrafa l’any 1927 per un “ballet de caràcter espanyol”. Ravel va adoptar un vell ritme andalús, amb la particularitat de durar un quart d’hora amb només dos temes i un petit retorn, que va deixar estupefacte el pati de butaques el dia de la seva estreba l’any 1928
La Orquestra Filharmònica de Viena (Àustria), està considerada una de les orquestres simfòniques més prestigioses del món. Els orígens es remunten al 1842, quan Otto Nicolai va formar el que anomenava Acadèmia Filharmònica.
L’any, quan Carl Eckert en va assumir la direcció, va donar una sèrie de quatre concerts per subscripció, i des de llavors, l’orquestra dóna concerts contínuament i va atreure diversos directors de gran prestigi. Mahler la va dirigir de 1898 a 1901, i sota la seva direcció l’orquestra realitzà la primera gira, tocant a París el 1900 durant l’Exposició Universal. Des de 1933, l’orquestra no té un director principal, sinó diversos directors convidats, entre els quals cal destacar Richard Strauss, Karl Böhm, Herbert von Karajan o Leonard Bernstein entre altres Gustavo Dudamel (Veneçuela, 1981) és un músic i director d’orquestra. És director de l’Orquestra Filharmònica de Los Angeles, la Simfònica de Göteborg i la Simfònica Simón Bolívar. L’any 2007 va dirigir per primera vegada la Orquestra Filharmònica de Viena.
2) Bolero de Ravel, amb coreografia de Maurice Béjart i el Ballet del Segle XX, amb Maïa Plissetskaïa com a ballarina solista
La companyia de ballet de Maurice Bejárt (1927-2007) , amb seu a Lausana (Suïssa) es va fundar l’any 1955, gràcies a una invitació del Teatre Real de la Moneda de Brussel·les per crear un ballet per a una companyia permanent. Aquell mateix any va crear a Brussel·les la seva coreografia més cèlebre, la seva pròpia La consagració de la primavera i l’any 1960 una segona companyia de dansa, el Ballet du XXe siècle (el ballet del segle XX).
El 1987 va dissoldre la companyia i al cap de sis mesos la va refundar a Suïssa com a Béjart Ballet Lausanne, companyia on es va quedar fins a la mort i que encara existeix actualment. El febrer de 2007 va crear a Lausanne la Fundació Maurice Béjart per a contribuir al finançament de projectes relacionats amb la dansa i el ballet, que roman activa en l’actualitat. Béjart va aportar elements de modernitat a la dansa clàssica, com per exemple fer que alguns personatges fossin ballats indiferentment per homes o per dones.
Com la majoria dels coreògrafs clàssics del seu temps, va tendir a desfer-se dels ballarins que només fan “de decorat” per a destacar als solistes, tot i que no renunciava a les coreografies grupals, si cada ballarí tenia un paper important, a les quals exigia, com se sol fer actualment, una màxima interacció i coordinació entre tots ells, També comparteix amb la majoria de coreògrafs considerats neoclàssics o moderns el fet de recórrer a una escenografia contemporània per a les obres clàssiques i en particular a un tipus d’indumentària més minimalista i austera, o menys recarregada, amb menys puntes i volums superflus, per a donar importància al cos del ballarí i per a universalitzar el missatge o la història tractada Maïa Plissetskaïa (1925-2015) fou una ballarina de dansa clàssica d’origen rus.
Entrà al món de la dansa a l’edat de tres anys a l’Escola de Dansa de Moscou, i tot i la difícil situació familiar, va destacar ràpidament a l’escola de dansa del Teatre Bolxoi. El 1943 s’uní a la companyia del Teatre Bolxoi, i se’n convertí ràpidament en la primera ballarina. La seva cabellera roja i la seva ferma mirada comportà que ràpidament aconseguís un grandíssim èxit. Gràcies a la seva fortalesa física i el seu carisma aconseguí fer uns salts que cap altra ballarina havia fet fins aquells moments, i superà el renom d’Anna Pàvlova, fins aleshores la màxima figura del ballet rus. El 1990 abandonà la Unió Soviètica per instal·lar-se primer a Itàlia, on fou directora del Ballet de l’Òpera de Roma, i posteriorment a Espanya, on fou nomenada directora del Ballet Lírico Nacional de Madrid i aconseguí la nacionalitat espanyola el 1993. Es retirà als 75 anys, en una gala homenatge en el teatre Bolxoi de Moscou amb dos ballets curts creats pel coreògraf francès Maurice Béjart.
Properes conferències segon trimestre 2020-21
