Conferències
- Aquest event ja ha passat.
LA PINTURA CATALANA DEL 1900: UNA REFLEXIÓ
11 juny, 2019 @ 18:00 h
Fitxa:
Conferenciant: ARTUR RAMON I NAVARRO Fitxa: Artur Ramon (Barcelona, 1967) é…
Conferenciant:
ARTUR RAMON I NAVARRO
Fitxa:
Artur Ramon (Barcelona, 1967) és historiador de l’art, antiquari i galerista. Deixeble de José Milicua. S’especialitza en gravat, especialment en el món de Piranesi. Del gravat passa al dibuix on és un expert de reconegut prestigi. Actualment exerceix com a director gerent d’ARTUR RAMON ART; ha internacionalitzat la marca exposant en TEFAF Maastricht, Salon du Dessin a París, London ArtWeek i Master Drawings a Nova York. Ha estat president del Comitè Organitzador del Saló d’Antiquaris de Barcelona i membre del patronat de la Fundació Barcelona des de 1993. Des de 1989 col·labora en diferents revistes i publicacions d’art com Antiquaria, Revista de Catalunya, El Guia, Serra d’Or i el Periòdic de l’Art. També ha estat ponent en la Universitat de Barcelona, la Universitat de Girona i el Col·legi de Llicenciats de Sevilla. Ha organitzat i tingut cura de múltiples exposicions com “Manolo, essencial: escultura, pintura, dibuix” en la Fundació Francisco Godia de Barcelona; “Smith reivindicat” en la Fundació Palau de Caldetes d’Estrac; i “Els Piranesi de Montserrat” en el Museu de Montserrat.
És autor de vuit llibres: Ofici d’Antiquari, Àlbum Manolo Hugué, Els Piranesis de Montserrat, Res és bell sense l’atzar, El Sant Jeroni penitent de Caravaggio a Montserrat, Museu Nacional d’Art de Catalunya: un itinerari, Falses Sirenes Són i Les obres mestres de l’art català. És conferenciant, col·labora habitualment amb els mitjans de comunicació difonent aspectes relacionats amb el món de l’art i de l’ antiquariat, actualment en Cultura/s de La Vanguardia i en el Suplement de Catalunya Ràdio.
LA PINTURA CATALANA DEL 1900: UNA REFLEXIÓ
El primer problema que se’m plantejava era què s’entén per art català. L’art fet o conservat a Catalunya? L’art de creadors nascuts o formats a Catalunya? Com veurem no és el mateix.
No es pot resumir millor la història cultural de Catalunya, que té una forma de ve baixa. Comença amb un pic esplèndid en temps medievals, a partir del 1500 entra en declivi i no ressuscita fins a la darreria del segle XIX. L’art anava lligat a la història econòmica de cada territori i, de la mateixa manera que hauria estat impossible el Quattrocento a Florència sense els Mèdici o Velázquez sense la cort de Felip IV, l’art català és un desert quan no té al darrere el suport econòmic que necessita per excel·lir. Diguem-ho sense embuts: el nostre art, en tant que expressa les vicissituds del nostre poble, arrenca de manera excepcional al segle XII –el 1123 es consagra Sant Climent de Taüll- i es frena a finals del segle XV, concretament el 1492, data no tan sols del descobriment d’Amèrica, sinó també de la mort del nostre millor pintor, Jaume Huguet. Al cap de quatre segles exactes, la Primera Festa Modernista de Sitges, el 1892, marca el ressorgiment de l’art català. Patim, doncs, quatre-cents anys de sequera, tot i algunes notables excepcions. Són molts anys, massa.
A principis del segle XX conflueixen a Catalunya dues tendències. Una més clàssica, deutora del món grec, i una altra més avantguardista: neoclassicisme i cubisme. […] Hi ha molts artistes que juguen a les dues bandes i són capaços de combinar formes tradicionals amb formes trencadores.
