Monogràfics
Sessió 3 – La poesia i la cançó, una relació esplendorosa i enrevessada
2 novembre @ 18:00 h
Fitxa:
En Jaume Aulet diu de si mateix: Actualment soc “classe passiva”; o sigui, jubilat. He estat, durant 37 anys, professor de literatura catalana a la Universitat Autònoma de Barcelona. M’he dedicat (i de fet m’hi continuo dedicant) a l’estudi de la literatura catalana contemporània i especialment de la poesia. M’he especialitzat, sobretot, en la poesia noucentista i en la literatura de l’exili, amb atenció especial a la figura de Josep Carner. He publicat diversos llibres sobre el tema (per exemple Josep Carner i els orígens del Noucentisme, 1992) i nombrosos articles en revistes especialitzades. Pel que fa a l’exili, m’he preocupat sobretot per l’obra d’Agustí Bartra i Pere Calders. També he tingut un especial interès pels temes relacionats amb l’ensenyament de la literatura catalana. És per això que formo part del Col·lectiu Pere Quart, especialment preocupat per aquestes qüestions.
La poesia i la cançó, una relació esplendorosa i enrevessada
La cançó sempre ha estat una bona manera de difondre la poesia. No hi ha dubte que poetes com Ausiàs March, Salvador Espriu, Màrius Torres o Joan Salvat-Papasseit són avui dia més coneguts gràcies a les versions musicades dels seus poemes.
Ara bé: fins a quin punt els poemes –o determinats poemes, si més no– tenen necessitat de ser musicats? Quina és la música que els escau? N’hi ha d’inadequades? Hi ha poemes que realment hi surten guanyant, una vegada musicats? I què passa amb els que hi surten perdent? Els cantants tenen presents els aspectes literaris, a més dels musicals, quan versionen un text? Per què diferents versions musicades d’un mateix poema generen “lectures” tan contraposades? Fins a quin punt les lletres de les cançons poden ser considerades poemes? Què passa quan un cantant guanya el premi Nobel de literatura?
Totes aquestes qüestions (i unes quantes més) ens les plantejarem en aquest monogràfic. Hi analitzarem versions ja clàssiques (les de Raimon, Ovidi Montllor, Maria del Mar Bonet o Marina Rossell) i també les de cantants de llarga trajectòria en aquest àmbit (com Miquel Pujadó, Celdoni Fonoll o Xavier Ribalta). Així mateix ens fixarem en algunes de les moltes versions més estrictament actuals i no tan conegudes (les de Blaumut, Els Amics de les Arts, Feliu Ventura, Gemma Humet o Judit Nedermann, entre d’altres).
De ben segur que no arribarem a cap conclusió definitiva, però segur també que acabarem constatant que hi ha uns quants criteris bàsics que els cantants haurien de tenir presents a l’hora de mostrar i divulgar la feina dels poetes. Una cosa sí que està garantida: cada un dels tres dies hi haurà bona música i bona poesia!
