Record de Solsona
Fa una lluna clara i una nit serena.
Jo m’estic a la Plaça de Sant Joan;
damunt les finestres cau la lluna plena,
cau damunt la pica que la fa brillant.
Aquesta plaça és tota recollida,
tan aquietadora i tan suau,
que sembla un replanet d’una altra vida
on s’anés a abeurar-hi un glop de pau.
Jo so sé pas per què jo aquí voldria
estar-hi llarga estona quietament,
amb una noia sols per companyia
sens besar-la ni dir-li cap lament.
Veure el tresor que d’aquí estant s’obira
sense esflorar-li el seu cabell gentil,
sols sentir-la a la vora com respira …
I respirar aquest aire tan tranquil.
Cançó de suburbi
M’estimo l’horta escanyolida
que de la fàbrica es ressent,
i em plau voltar la meva vida
d’aquest paisatge indiferent.
I em plau l’estona virolada:
gent d’amanida i berenar.
Una donzella espitregada
i una cançó que fa plorar.
I l’home humil que a l’aire ensenya
un front valent i un ull esclau,
i va amb la gorra i l’espardenya
i el farcellet i el vestit blau.
Aquí jo veig que el món se m’obre
fred i terrible com la mort.
I és tan mesquina i és tan pobra
la campaneta del meu cor!
Dels llagoters fuig la corrua
i en el meu rostre no hi ha vel
i em puc mirar l’ànima nua
sense cap mica de recel.
Estimo l’horta desolada;
el presseguer ensopit quees mor,
i l’arengada platejada,
porró de sang, tomàquet d’or.
Jo vaig seguint la vostra dèria,
homes estranys de bones dents,
que tornareu a la misèria
una miqueta més contents!
Durin els mals, durin les penes,
llàgrima, rosa, perla i bes.
Duri aquest cor i aquestes venes,
duri aquest ull que no veu res.
Vestit encès que el goig estripa,
dansa per mi! Home lleial,
vine, fumem la nostra pipa
damunt de l’herba virginal.
Digue’m les vives meravelles
del teu treball, del teu turment.
Sota el concert de les estrelles,
anem fumant tranquil.lament.
Vinyes verdes
Vinyes verdes vora el mar:
ara que el vent no remuga,
us feu més verdes, i encar
teniu la fulla poruga,
vinyes verdes vora el mar.
Vinyes verdes del coster:
sou més fines que l’userda.
Verd vora el blau mariner,
vinyes amb la fruita verda,
vinyes verdes del coster.
Vinyes verdes, dolç repòs
vora la vela que passa;
cap al mar blinqueu el cos
sense decantar-vos massa,
vinyes verdes, dolç repòs.
Vinyes verdes, soledat
del verd en l’hora calenta.
Raïm i cep retallat
damunt la terra lluenta;
vinyes verdes, soledat.
Vinyes que dieu adéu
al llagut i a la gavina
i el fi serrellet de neu
que ara neix i que ara fina …
Vinyes que dieu adéu!
Vinyes verdes del meu cor …
Dins del cep s’adorm la tarda,
raïm negre, pàmpol d’or,
aigua, penyal i basarda.
Vinyes verdes del meu cor …
Vinyes verdes vora el mar,
verdes a punta de dia,
verd suau de cap al tard …
Feu-nos sempre companyia,
vinyes verdes vora el mar!
A una nova amiga
Avui només de nostra coneixença
tinc el cor fresc com el celler del mas,
i tota la meva ànima s’agença
d’haver-te dut recolzadeta al braç.
La tarda m’ha sigut traïdora i breu,
més la llum era viva.
Dins de l’ordi pregava el pregadéu,
a la figuera s’ha aturat la griva.
I jo sentia una molt gran paor
de veure els ulls que feies i la cara…
¿Ai, fina pal.lidesa de l’amor,
que no sap si ha d’ésser amor encara!
Cançó de pluja
No sents, cor meu, quina pluja més fina ?
Dorm, que la pluja ja vetlla el teu son…
Hi ha dues perles a la teranyina,
quina conversa la pluja i la font!
No sents, cor meu, quina pluja més fina?
No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?
Canten les gotes damunt la teulada,
ploren les gotes damunt del replà…
Gotes de pluja, gardènia que es bada…
No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?
¿No sents, cor meu, quina pau més divina,
amb la música dels núvols desfets?
Pluja de nit, delicada veïna,
dentetes d’aigua en els vidres quiets…
No sents, cor meu, quina pau més divina?
¿No sents, cor meu, que la pena se’n va,
dintre aquest plor de la pluja nocturna,
i les estrelles somriuen enllà?
Enllà somriu un mantell tot espurna…
No sents, cor meu, que la pena se’n va?
No sents, cor meu, quina pluja més fina?
No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?
No sents, cor meu, quina pau més divina?
No sents, cor meu, que la pena se’n va?
No sents, cor meu, quina pluja més fina?
El cementiri dels mariners
Quan la passada del vent afina
la tarda tèbia del mes d’agost,
penges com una morta gavina
dalt de la pedra grisa del rost.
Des de les blanques parets estretes
veus una mica de mar només;
i encara et poses tot de puntetes,
blanc cementiri dels mariners.
Ningú que als vespres a tu s’atansa
per la drecera magra dels horts
dirà quan vegi l’esquena mansa
que ets el pacífic hostal dels morts.
No et dignifiquen l’antiga esquerda
de les costelles màgics xiprers;
només et volta la vinya verda,
blanc cementiri dels mariners.
És una vinya plana com totes,
ni tu l’esveres ni pensa en tu;
dels ceps li pengen les fràgils gotes
tornassolades del vi madur.
Aquelles bèsties que sol haver-hi
en la pelada pau dels costers
se’t fan, amigues sense misteri,
blanc cementiri dels mariners.
Tant a les clares com a les fosques,
res de basardes, res de perills:
tots els migdies, zumzeig de mosques,
tots els capvespres, desmai de grills.
I a trenc d’albada, lleu transparència:
còbits que piulen pels olivers.
I sempre un clima d’indiferència,
blanc cementiri dels mariners.
Dins la badia, les fustes fartes
de sal i pesca mullen el llom;
els homes passen del joc de cartes
a l’opalina gràcia del rom.
Les dones seuen a les cadires
amb aquells aires manifassers…
I ningú pensa que tu respires,
blanc cementiri dels mariners.
I ve que un dia la veu rossola
d’una campana llagrimejant;
i gent negrenca s’acorriola
seguint la vinya del teu voltant.
La caixa llisa puja la costa;
tu ni la mires: ja saps qui és.
Sens reverència reps el teu hoste,
blanc cementiri dels mariners.
I els qui te’l duen, mentre la pala
remou la terra nets de corcó,
pensen quina hora i en quina cala
i amb qui els pertoca calar l’artó.
Els crida el tràngol i la mullena;
caraimpassibles baixen després,
al teu silenci girats d’esquena,
blanc cementiri dels mariners.
Si el mar és fúria, bot i deliri,
i és embranzida i és cos a cos,
qui se’n recorda del cementiri,
del gris de nacre del seu repòs?
Tu ho saps comprendre; per’xò no goses
guarnir-te d’arbres ni de cloquers.
Tu saps comprendre totes les coses,
blanc cementiri dels mariners!
Ells fan la ruta de la pobresa,
tu fas el somni de l’infinit.
Si ells es resignen a anar a l’encesa,
també et resignes a llur oblit.
Perquè et resignes, perquè t’adones
del que és el sempre i és el mai més,
jo et vinc a veure moltes estones,
blanc cementiri dels mariners.
Jo et vinc a veure per la drecera,
seguint les vinyes, deixant el port;
i em vivifiques amb la manera
clara i tranquil·la de dir la mort.
La mort, com una gran companyia
neta de tèrbols crits baladrers
la mort, com feina de cada dia,
mig de tristesa, mig d’alegria…
blanc cementiri dels mariners!
El comte Arnau [Fragments]
Per la finestra enreixada,
guaita els boscatges i els camins deserts;
si s’acluca la llàntia endormiscada,
ella vigila amb els dos ulls oberts.
És la muller del comte Arnau, i espera
la tornada insegura del marit;
un pèl blanc li traí la cabellera
i els anys de la fruita li han desfet el pit.
Però als ulls té una llei de boirina
i uns llavis aprimats tan escaients
que tota cosa al seu voltant s’afina
quan somriu ensenyant un xic les dents.
Va teixint al teler llana vermella;
entre sospirs s’esmuny una cançó;
i atura el bleix per escoltar millor.
A la llàntia es consum l’oli d’oliva,
rondina el corc a dins del seu forat,
i un ventot barroer que empeny i tiba
va grinyolant com un desesperat.
La dona del teler reprèn i es cansa;
el fred a estones li encongeix els dits,
de les portes obertes va acostant-se
un respirar de cossos adormits.
A cada cop la vigilant mestressa
aixeca el front a flor de finestral,
i enfonsa l’ull dins la boscúria espessa
des de la gorja tèrbola al cimal.
La boscúria amb la fosca que s’hi cria
té en aquest punt de calma de la nit
aquella mena de salvatgeria
que ella palpa en el cor del seu marit.
Badívola com és, silenciosa,
amb les esllavissades i amb el cau,
rasposa del coscoll i la gatosa
i el verí de la serp i del gripau,
pels ulls de la mestressa que l’esguarda
la boscúria va entrant-li al moll de l’os,
i si sent pessigolles de basarda,
i un xic d’enrampament a tot el cos,
li ve de gust l’angúnia de l’estona,
encara que del front li pren la pau,
com el lligar de braços fent rodona
pel coll esfereït del comte Arnau.
(Fragment inicial de El comte Arnau)
El Poema de Nadal [Fragment]
Ai, aire d’aquesta nit!
Quina sentida de rosa
hi ha en l’aire gelat que es posa
sobre el pols esfereït?
Ai, aire d’aquesta nit!
Dins la teva covardia
i en la gira del teu llit,
home nafrat de cada dia,
tremola el mot que el llavi no diria;
hi ha una estrella que anuncia
dins l’aire d’aquesta nit!
Una estrella!…
Perquè l’escletxa que el cor veu,
i l’absoluta meravella
de la bellesa de la creu,
sols pot dir-la una estrella!
Tu i jo i els altres follament,
direm les coses quotidianes
del nervi i de la dent,
direm el nostre pensament
que vola baix, i que té ganes
de senyoria i nodriment…
[…]
És per això que us donc la bona nit,
perquè entre tots cerquem l’alegria
i l’estrella en l’infinit
i el perfum de misteri d’aquest dia.
Què us diré de la nit meravellosa
si la veu que es vestia de blanc
és igual que neu fosa,
i en el pit s’hi ha fet negra la sang?
Però tens el record d’altres dies,
que els teus ulls eren nets, transparents,
i tot ple de misteris dormies
amb el somni enganxat a les dents.
Si el despit que se’t menja tu acales,
per somriure a uns paisatges llunyans,
veuràs l’àngel tot neu a les ales,
amb la cinta de seda a les mans.
Si t’oblides d’avui, de la febre
que et priva de viure, que et crema la sang,
veuràs la molsa del pessebre,
amb les figures de fang.
Veuràs la muntanya segura
blanca de bens emblanquinats,
amb la llum dels teus ulls de criatura
completament desentelats.
Si et penses caçar l’estrella
no vagis baladrejant,
humiteja’t la parpella
amb tres llàgrimes d’infant,
ajup-te fins al temps que eres infant.
(De El Poema de Nadal [Fragments])
Poemes satírics
Sagarra mai no va ser un escriptor de torre de vori, sinó un home sensual, amb una necessitat absoluta de viure la vida amb una intensitat total. I aquest tarannà el va cultivar sense cap mena de fre ni d’autocensura. És per aquesta raó que en el seu cas la sàtira reflecteix amb naturalitat emocionant una força interna que li brolla. […]
El poble, els catalans, s’aprenien de memòria rodolins i quartetes, que repetien als amics i coneguts a cau d’orella. Gràcies a aquesta manera de fer he pogut ja arribar a documentar-me sobre aquest vessant, fins ara secret.”
(Lluís Permanyer)
Ets fresca com una rosa,
més puta que les gallines
i pesada com la prosa
de don Pere Coromines.
***
Pixo a l’abim:
al fons la mar blava,
allà el cap de Begur,
aquí el cap de la fava.
***
Balada de Fra Rupert
Fra Rupert, de les dames predilecte,
menoret d’aparell extraordinari,
puja a la trona amb el ninot erecte
i com aquell que va a passar el rosari,
sense gota ni mica de respecte
als vots del venerable escapulari,
mostrant, impúdic, el que té entre cames
excita la lascívia de les dames.
I amb veu entre baríton i tenor
canta Rupert, l’impúdic fra menor:
Gustós, senyores, m’avinc
a explicar-vos com els tinc.
Els tinc grossos i rodons
com els Pares Felipons.
I els tinc nets i sense tites
com els Padres Jesuïtes.
Els tinc frescos i bonics
com els Pares Dominics.
Cadascun em pesa un quilo
com els del Pare Camilo.
Se’ls podria portar amb palmes
com aquells del Mestre Balmes.
No els tinc tous ni tampoc nanos,
com els tenen els Hermanos.
Ni plens d’innoble mengia
com els del Cor de Maria.
Ni tenen les bosses tristes
com els dels Germans Maristes.
I no em ballen nit i dia
com els de l’Escola Pia.
No són els grans de rosaris
que pengen als Trinitaris.
Ni fan aquell tuf de be
dels frares de la Mercè.
Cap paparra se m’hi arrapa
com als monjos de la Trapa.
Ni massa tocatardans
com són els dels Salesians.
Ni peluts ni escadussers
com els d’altres missioners.
Ni amb el gàl.lic i els veneris
d’altres dignes presbiteris.
Ni ridículs ni pudents
com ho són en tants convents.
Ni aprimats per els mals vicis
com els tenen els novicis.
Ni tronats i plens de grans
com els pobres postulants.
Ni amb els senyals alarmistes
dels ous dels seminaristes.
Ni amb un tip i altre dejú
com els frares de Sant Bru.
Se’m poden contrapuntar
amb tots els sants de l’Altar.
No se’m poden tornar enrera
com li passava a Sant Pere.
I tenen un toc tan suau
com els collons de Santa Pau.
Són peces que fan lluir
com els de Sant Agustí.
I poden omplir un cabàs
com els ous de Sant Tomàs.
I encara sobrar-ne un tros
com passava amb Sant Ambròs.
Tenen aquell tuf honrat
dels collons de Sant Bernat.
No m’arriben fins al cul
com a Vicenç de Paül.
No m’escalden la titola
com a Ignasi de Loyola.
No em freguen la pastanaga
com a Sant Lluís Gonçaga.
Hi ha més tall i més tiberi
que en els de Sant Felip Neri.
No hi ha al món un tal encert
com els ous de Fra Rupert.
La que els toqui amb vehemència,
cinc-cents dies d’indulgència.
La que en copsi la grandària,
fins indulgència plenària.
I el cul que no els és rebel
anirà del llit al cel.
No té l’Església Romana
cosa més noble i més sana,
ni té l’Orde Caputxina
peça més pulcra i més fina,
disposada a tot servei
Ad Majorem Gloria Dei.
(Fra Rupert era un caputxí que va aconseguir gran influència entre la burgesia dominant a Barcelona. Sagarra el va recitar en públic el dijous 19 de desembre del 1935 després d’una conferència de Federico García Lorca. “Sagarra recità la balada, entre les riallades homèriques i la satisfacció total dels assistents. L’èxit fou tan unànime i tan fort, que Margarida Xirgu decidí enfilar.se damunt una cadira i recitar-lo novament, aquesta volta imprimint-li el dramatisme digne d’una tragèdia grega. Lorca, emocionat, va sentenciar: “Que grande eres, Margarita! Con un actriz como tú y un poeta como Sagarra, la lengua catalana no morirá nunca”.)
TEATRE
El cafè de la Marina
[L’inici de l’escena XIII de l’últim acte d’ El cafè de la Marina (1933) és un dels moments emocionants d’una història senzilla, ambientada en un “cafè de mariners d’un poble de la costa empordanesa”. El fragment que presentem transmet, a través de la veu del Claudi, el pescador amargat que busca una sortida personal a la seva vida en l’emigració, una llengua poètica molt expressiva i suggeridora.]
ESCENA XIII
CLAUDI i CATERINA
CATERINA: M’ho ha dit la teva mare, que t’embarques…
CLAUDI (traient-se un paper de la butxaca):
El passatge és aquí… Veus?, és l’Amèrica;
un bitllet d’emigrant no val gran cosa,
però vol dir unes llunes desinflades
sobre el mar gran, la manta a la coberta,
i uns dits en unes cordes de guitarra,
i les cançons dels italians, que riuen
bruts i estibats dintre el celler de proa.
I després vol dir molt: potser fortuna,
pala de fogoner o la trista màrfega,
o l’hospital, o quatre dents de negre
blanques de llum, que xisclen mentre peta
un sol de foc damunt de la camisa,
i un camp de cafè verd, i una taverna
amb la púrria del món, i el got de canya,
i al capdavall potser vol dir una dona…
o moltes dones o qui sap… Fa gràcia
que un bitllet d’emigrant, tan curt de lletra,
pugui dir això… No ho trobes, Caterina?
(Encén un cigarret i amb el llumí comença a cremar el bitllet del passatge.)
I veus?…
CATERINA: Què fas?
CLAUDI: Aquella bogeria,
allò que el cafeter no sap comprendre!
CATERINA: Claudi!…
CLAUDI: Veus, Caterina?, tot s’allunya:
l’Amèrica, les llunes, la guitarra,
i les cançons dels italians, tot crema…
Veus?, ja ha passat… Veus si era poca cosa
el bitllet d’emigrant?… Mira la cendra.
CATERINA: Què vol dir tot això?…
CLAUDI: I tu, Caterina,
tampoc no ho saps comprendre?… Les Amèriques,
lluny tot això, molt lluny, no en queda rastre,
i aquí fa un sol, i es veuen les antenes,
la fusta de les proes amorrades,
i els vidres del cafè, i la teva galta,
i els teus ulls de patir; no ho saps comprendre?
Què et penses que sóc jo? Que sóc un brètol!
Perquè em vaig barallar amb la meva mare,
perquè t’he dit el que t’he dit? Escolta’m…
però no puc, no, no, que em fa vergonya…
digue’m que sí d’un cop…
CATERINA: I no m’enganyes?
És de debò… Però què et passa, Claudi?…
CLAUDI: I encara m’ho preguntes?…
CATERINA: No, no, espera’t.
Mira, Claudi, jo abans he de parlar-te;
jo sóc misèria per tothom, les llengües
em pinten de verdet; fins el meu pare
es vol vendre el cafè. Jo ja no compto;
vull dir que si el teu cor se m’acostava
i ara és a prop del meu, més que alegria
i més que tot és aquest foc que sento
i és aquest respirar, però respon-me:
això que fas amb mi, aquestes paraules,
t’han sortit de la sang? No és bogeria?
No és com jugar-t’ho a cara i creu? Escolta’m:
No és una caritat?… Jo estic perduda,
però tinc molt orgull i sóc molt dona…
comprens el que et vull dir? És que m’estimes?
No és una caritat?…
CLAUDI: Si tu t’haguessis
casat amb el qui fos, amb aquell brètol,
o el marxant de Banyuls, saps, Caterina?,
jo et juro que no anava a les Amèriques.
En pots estar segura que et seguia
i t’olorava el cau, i les finestres,
i al que et tingués al llit, fos el més home
o el més valent, et juro, Caterina,
que amb aquest tall jo li guindava el ventre
i te m’enduia amb mi ben arrapada,
ben arrapada contra el pit…
(S’abracen i li besa la boca; els sorprèn la Rufina.)
PROSA
El ocells amics [Fragments]
De vegades, quan aneu pel camp i us trobeu amb un ocell que arrenca volada en sentir les vostres passes, ben segur que de primer cop escolteu un saltironet d’alegria pels dintres en veure allò tan delicat i tan fi que us ha fet espavilar els ulls.
Però ben segur, també, que a mols de vosaltres us ha furgat l’orella el dimoni i heu pensat: “¡Malaguanyat fusell que no t’atrapi!”; o, si més no: “Malaguanyada pedra que no et peti les ales!”.
I aquest vici, aquest desig d’agafar de viu en viu, o mal que sigui morta, la bestiola que no us ha fet cap mal, és un dels vicis més negres i més escampats per la nostra terra; i la culpa s’ha de confessar que no és ben bé vostra.
Perquè, si de petitets se’ns ha dit que hem d’estimar els ares i que fes pecat robar i fer mal als nostres germans, no se’ns ha dit prou ni se’ns ha fet entendre prou la necessitat i el deure que tenim de respectar els ocells.
Si el noiet que en sortir d’estudi, tot enfilant un corriol, es troba amb un niu d’ocells de bardissa amagadet dintre el matoll d’una garriga, i l’agafa i se l’enduu cap a casa seva, sabés tot el mal que fa, estic segur que deixaria estar el niu i es guardaria de tocar-lo com d’escaldar-se.
(Fragment inicial de l’obra Els ocells amics.)
* * *
Mireu, dalt d’aquella branqueta de magraner, quina llei de cosa més lleugera i més fina, que no para ni un moment, i vinga moure’s i saltar d’un cantó a l’altre! Fixeu-vos-hi bé: ara ja ha volat i és dalt de la prunera; ara ha baixat a terra; ara torna a enfilar-se branques amunt. ¿Us heu convençut que no pot estar ni un instant sense moure’s? És una tallareta de cap negre, un d’aquells ocells de bardissa que a les hortes i als jardins no hi falten mai pel bon temps de primavera.
Guaiteu aquest ocell, i guaiteu tots els ocells, i la primera cosa que us sorprendrà és aquesta necessitat que tenen de moure’s.
Per a un ocell, viure vol dir això: vol dir bellugar-se sempre. Els ocells són actius, són diligents, són lleugers, sobre totes les altres criatures.
[…]
Fixeu-vos que els ocells tenen els ulls, proporcionalment, molt més grossos que nosaltres. Tenen una mena de cortineta transparent enganxada a lla part més externa de l’ull, que els permet de fer més gran o més petit el cercle de la nina, i llurs ulls, per dintre, estan disposats amb més artiforis que no pas els nostres. I, així, un ocell no necessita ulleres de llarga vista ni aparells de cap mena, perquè ja els porta de naixença en els ulls propis, sense que li facin nosa.
Heu vist mai un esparver, o un aligot, caçant? ¿No us hi heu fixat, quan es llança ràpidament a terra com si fos una bala? ¡Si sabéssiu que un esparver, quan sembla talment que nedi i es gronxi en aquelles grans alçàries, quan nosaltres el veiem com una taqueta negra, pot veure’ns a nosaltres perfectament, amb tots els pèls i senyals! I no sols ens veu a nosaltres, sinó que veu una sargantana, i fins un escarabat, que belluguin per terra. […]
Nosaltres, els homes, toquem sempre de peus a terra: els altres animals que tenen la màquina del cos més semblant a la nostra, i que anomenem mamífers perquè donen mamar als petits quan neixen, no sols hi toquen de peus, sinó que hi toquen de peus i mans, o, si voleu, de quatre potes. La terra és el nostre element: no ens podem moure de la terra, perquè l’aire no ens aguantaria.
(De Els ocells amics [Fragments])
Sobre el Port de la Selva
Port de la Selva és una vila marinera de l’Empordà que la trobareu entre les puntes del Cap de Creus i de Portvendres; és en aquell lloc que la pedra viva de Catalunya s’acosta més a la mar, i el poble del Port de la Selva sembla tan enamorat de l’aigua que les coses no s’amunteguen les unes damunt les altres, ni s’arrapen a la pujada, sinó que van baixant i van posant-se l’una al costat de l’altra, fent una dolcíssima cinta blanca, que voreja la corba marina. I una miqueta més amunt de les teulades del poble, hi veieu la façana i el campanar de l’església, tota de neu, que ve a ésser com el cap d’aquella gran gavina de pedra emblanquinada, que està prenent el sol en un redós que no té preu per oblidar el tràngol de les misèries d’aquest món. Si us voleu fer càrrec d’aquest finíssim allunyament, d’aquesta serena indiferència del Port de la Selva, us haveu d’enfilar un dia que el cel estigui net, al Castell de Sant Salvador, damunt de Sant Pere de Roda. Des d’allí dalt veureu la plana més bella d’aquest món, que és la plana empordanesa; veureu aquella terra viva, tan rica, tan ben quadrada i tan ben ratllada que va des del Canigó fins a la mar. Us adonareu que la plana empordanesa, canta amb el món i vibra amb totes les coses d’aquest món.
La ruta blava. Viatge a les mars del Sud
Veure documental: La Ruta Blava
Anem seguint la ruta blava, d’un blau que varia fins a l’infinit, que passa per tots els matisos. Des del blau Nattier més d’ulls de princesa fins al blau de les venes inflades, fins al blau moradenc de l’estrangulació, fins al blau pàl·lid tèrbol de cendra i d’impotència de les galtes que agonitzen. Polinèsia, blau del cel, del mar i de les illes. Beril·le, safir, turquesa, blau opac, blau translúcid. Entre aquests blaus al·lcinants, n’hi ha un que fa por: és el de la rebava que emergeix entre les dues cloves d0aquestes petxines enormes, d’una blancor pura, incrustades dins del coral, típiques de totes les mars del tròpic, i que la indústria religiosa fa servir per a convertir-les en piques d’aigua beneita. Aquestes mol·luscs, que els francesos anomenen bénitiers, viuen com en una presó xinesa, anys i anys, ficats dins de la massa madrepòrica, i només treuen una mica de carn per respirar; però el color de la carn està animat pel blau de metilè més d’infern, més d’indústria química. Sembla que en aquestes ratlles zigzaguejants que us fan l’efecte d’un ull immòbil, i que veieu inscrites com un tatuatge del coral, es concentri tot el verí, tota la intenció morbosa, depriment i cafre de la Polinèsia i de les seves meravelloses rutes blaves.
Per reposar una mica d’aquestes rutes, sense sortir, però, del somni blavenc que em penetra en el cos, com una injecció intravenosa, he llogat un bungalow, a Punaauia, a onze quilòmetres de Papeete i tocant a la platja.
El paisatge que em volta és la decoració normal i simple de Tahití, sense pretensions. […]
L’existència a Panaauia es belluga neta d’incidents, però no em fa sentir el pes de les hores. Entre la feina de la casa, la pesca i les estones de lectura i de trebal, el dia es fon ràpid, i, una existència així, és possible que un hom la pogués prolongar anys i mesos si mantingués l’ànima mesella a les influències de la latitud i no tingués els nervis lligats a la roda frenètica del món, d’aquell món sense cocoters i sense illes de Patinir, en el qual tothom va de cul per terra, castigat per les ales dels àngels i per les dentadures dels diables. Jo sóc d’aquests del càstig, i per això només accepto Punaauia com un parèntesi que no pot durar gaire, perquè a mesura que he anat penetrant dintre el gust d’aquest país m’he convençut que més m’estimo morir afusellat a Europa que coronat de flors i picat de mosquits dins la petxina de nacre de la Polinèsia. Cadascú és esclau de la seva sang i de la seva història; jo sóc esclau de les pedres, dels renecs i dels rams de farigola d’una vella ciutat mediterrània, i, com que no tinc res de pirata, de negociant ni d’home de cops de puny, sinó que sóc més aviat un contemplatiu i un sentimental, per a poder respirar necessito un clima d’accions i reaccions; en un clima com el de la Polinèsia, és seguríssim que m’hi moriria.
(De La ruta blava. Viatge a les mars del sud)
L’ENTREVISTA PROHIBIDA AMB JOAN DE SAGARRA
